D'estiu

Amb la remor de la mar sonant de fons. Amb el cos ple de sorra. Amb les mans plenes de somnis. Amb els ulls plens de sol. Amb els avions volant baix. Amb els peixos saltant. Amb els pescadors a la vesprada. Amb els guiris del matí rojos com tomates. Amb uns llavis sabor a sal. Amb les finestres baixades. Amb l'aire condicionat ben fort. Amb els teus ulls pintats de rimmel. Amb les meues cuixes blanques pel banyador este modern. Improvisant banyadors. Banyant-nos de nit. Somrient-nos sense lluna. Somrient-nos amb mitja lluna. Somrient-nos amb lluna. Estimant-nos amb dos llunes.

Carreteres i peatges

Les rodes del meu cotxe han xafat moltes carreteres. Ací només hi ha una de pagament, amb peatge. Per la seua ubicació és la millor, per la seua extensió. És la millor pels seus ulls (no diré colors), per totes les paraules que m'he imaginat dient-li algun dia, també per les voltes que he escoltat Chicas de Calamaro mentre que pensava que conduiria per ella, o que em preguntava Where would we be now? amb Good Charlotte. Que pararia en alguna àrea de servici i ens compraríem donettes pel viatge. I que aniríem en silenci a voltes i escoltaríem cançons d'eixes de grups difícils de trobar amb que em carregue l'mp3 del cotxe, i a voltes, en canvi, tindríem molt a dir i ens passaríem el viatge parlant i no sentiríem res.

M'agrada pensar que viatge per eixa carretera abans de dormir. El moment entre la vigília i la son és dels pocs on el que semblen somnis pareix que siguen veritats. És cert que hi ha moltes carreteres i que totes porten a algun lloc, però no és el mateix. No tenen la màgia d'aquella autopista en les nits gelades de l'hivern o en els matins tòrrids de l'estiu. No tindran mai, als meus ulls, ni punt de comparació amb aquella altra. És la brisa de la mar barrejada amb l'olor dels pins a l'estiu. El tacte de la terra quan té saó. Una font d'aigua fresca després de pujar a una muntanya.

Són les seues corbes, és la temeritat que confesse haver fet en les seues rectes, imaginant-me un pilot d'avió que despegava a 350 km per hora quan el cotxe com a molt anava en tercera. Reconec que veig cartells blaus per tot arreu anunciant-la i que en veritat estic molt allunyat. Però he buscat una pala per agafar els papers que vaig soterrar i em vaig prometre no tornar a usar, he començat a escarbar al jardí de casa i ho he acabat fent amb les mans. M'he fet mal a les ungles i al final ho he trobat. I sé que l'alba ho tiny tot de color roig. I a la ràdio ha sonat de nou la cançoneta de sempre però que mai posaria quan et tinguera davant. El cartell blau és un miratge de la calor i vull córrer i allunyar-me de tots. Vols evitar pensar-ho però en el fons no pots: hi ha massa rodones entre tu i jo.

Jane

"No vull que penseu que era un coi d'iceberg o alguna cosa així, només perquè mai no ens vam petonejar o fer comèdia. No ho era. Sempre li agafava la mà, per exemple. No sembla pas gaire cosa, ja ho sé, però a la Jane era fantàstic agafar-li la mà. La majoria de les noies, si els agafes la mà, el seu coi de mà se't mor; o si no es pensen que l'han de moure tota l'estona, com si els fes por avorrir-te o alguna cosa així. La Jane era diferent. Anàvem a veure un coi de pel·lícula o alguna cosa per l'estil, i de seguida ens agafàvem les mans, i no paràvem fins que s'acabava la pel·lícula. I sense canviar de postura o donar-hi gaire importància. Mai no et preocupava, amb la Jane, si la mà et suava o no. L'única cosa és que eres feliç. De debò que ho eres.

Una altra cosa que se m'acaba d'acudir. Una vegada, en una pel·lícula, la Jane va fer una cosa que em va tallar la respiració. Feien el noticiari o alguna cosa així, i tot d'una vaig sentir una mà al clatell, i era la Jane. Era una cosa curiosa de fer. Vull dir que era força jove i d'això, i la majoria de les noies, si les veus posar la mà al clatell d'algú, tenen vint-i-cinc o trenta anys i normalment ho fan al seu marit o al seu nen. Però si una noia és jove i tota la pesca i ho fa, és tan maco que gairebé hi ha per morir-se.

És igual. Pensava això mentre seia en aquella cadira vomitiva del vestíbul. La Jane. Cada cop que me la imaginava amb l'Stradlater a dins d'aquell coi de cotxe de l'Ed Banky, gairebé parava boig. Sabia que no el deixaria anar gaire lluny amb ella, però em feia tornar boig de totes maneres. Ni tan sols m'agrada parlar-ne, si voleu saber la veritat.

Gairebé no hi havia ningú, al vestíbul. Fins i tot les rosses amb cara de puta ja no hi eren, i tot d'una em van venir ganes de fotre el camp d'aquell cony de lloc. Era tan depriment!"

The Catcher in the Rye, JD Salinger

Traduït per Ernest Riera i Josep M. Fonalleras, El vigilant en el camp de sègol

Nou començament

No trobe millors paraules per definir este moment, sort que algú ja n'havia escrits de millors. Senzillament, brutal.

La linea d'ombra - Jovanotti

La línia d'ombra, la boira que jo veig davant meu. Per primera volta en la meua vida em trobe sabent el que deixe enrere i sense saber imaginar el que em trobe. M'oferixen un encàrrec de responsabilitat: portar esta nau cap a una ruta que ningú no sap. I la meua edat a mig aire en esta condició d'estabilitat precària, hipnotitzat per les pales d'un ventilador en el sostre, em gire i em regire sobre el meu llit, em moc amb pas pesat en esta habitació humida d'un port que no recorde el nom, el fons del café confon el on i el com, i per primera volta sé què és la nostalgia, la commoció. En el meu equipatge roba bruta de navegar, per cada esgarrada un port, per cada port una cançó. És fàcil estar a la mar quan són els altres els que decidixen la direcció, sense preocupació, només fer el que s'ha de fer i il·lusionar-se sobre les ones de la nit, somiar la mama... la mar.

M'oferixen un encàrrec de responsabilitat. M'han dit que hi ha una nau que necessita comandant, m'han dit que la paga és interessant i el que la càrrega és secreta i important. El pensament de la responsabilitat s'ha fet gros, és com haver de saltar a l'altre costat d'una fossa que em dividix els temps malgastats d'un passat que és passat, saltar cap al temps indefinit de l'ésser adult. Front a mi la boira m'amaga la resposta a la meua por. Què seré? On em portarà la meua natura?

La cara del meu pare pren forma en l'espill, ell jove i jo vell. Les seues paraules que ressonen a les meues orelles: la vida no és fàcil, fa falta sacrifici. Un dia te'n recordaràs i em diràs si tinc raó. Arriba el dia que he de prendre una decisió. I és ara eixe dia de monzons, amb el vent que no té direcció. Mirant el cel un sentiment d'opressió, però és la meua edat on se sap com s'era i no se sap cap on es va, què serà? Quines responsabilitats es tenen en els confrontametns dels éssers humans que viuen al costat? I a través d'este vidre veig el món com un tauló d'escacs on cada moviment que jo faig pot canviar la partida sencera, i tinc por de ser menjat o de menjar. Em perd en les lectures, els llibres de zen i l'evangeli, l'astrologia que m'explica el cel, sure a la recerca d'un mi mateix amb el que poder dialogar, però esta línia d'ombra no em deixa trobar-lo.

M'oferixen un encàrrec de responsabilitat, no sé què és el coratge, si agafar i no lluitar més, si escollir la fuga o afrontar esta realitat difícil d'interpretar però bella d'explorar. Provar a imaginar què seré quan hauré atravessat la mar, portat este encàrrec important a destinació, on tindré refugi del proper monzó. M'oferixen un encàrrec de responsabilitat: demà aniré al port i els diré que estic disposat per a partir, portaré l'equipatge a la mar, estudiaré les cartes i esperaré per saber per on s'ix, quan s'ix i quan passarà el monzó diré:

Traieu l'àncora, dret cap avant. Només esta és la ruta, esta és la direcció, esta és la decisió.

Lorenzo Jovanotti, La linea d'ombra (traducció)

Tancament:. Acte I: la Costa

Vas cloure els ulls per no tractar de tornar a mirar a la cara la realitat. De sobte estaves caient i notares fredor i el sabor de la sal als llavis, capbussat tractares d'obrir-los però la sal et picava. Mentre evitaves respirar vas ascendir a la superfície. Estaves cansadíssim i no tenies forces per nadar. Unes decenes de metres et separaven de la costa. Et vas aferrar a una fusta i tractares de remar, patèticament, per arribar a l'arena. Era de dia, per la posició del sol, era matí encara, abans del migdia, i el sol feia que tot brillara amb una esplendor que evocava dies antics de joia i glòria. Vas arribar a l'arena i notares que ja feies peu. Allà hi havia una balena.



Hi havia una orca, una balena assassina, varada en la costa. T'hi apropares amb precaució perquè encara es movia. Temies una mossegada de la seua descomunal boca i feres una volta lluny de l'animal però el suficientment prop per apreciar-ne els detalls de la pell dibuixada, lluenta al sol.

Allà estava jo, amb un poal i un banyador, mullant la pell del cetaci. No em feres gaire cas en un principi. Tenies massa cabòries com per ocupar-te d'altres menesters que no foren eixir d'aquell desert blau on instants abans t'havies enfonsat. Isqueres a terra i la samarreta era d'un color més fosc per l'aigua i havies perdut el nord.

Et sorprengué l'absència de cases a primera línia de costa, de paradetes de venda de gelats, de passeig marítims i de turistes emprenyats o que t'emprenyen. No hi havia palmeres, i pins i herba s'apropaven temeràriament a la costa.

Feres com si no em vegeres i et vas seure. Miraves amb respecte la balena i et posares rere un turonet, amb l'esperança que notara la teua presència i abandonara la meua feina per anar a trobar-te. Vas esperar en va.

Mort a l'hivern

É justamente a possibilidade de realizar um sonho que torna a vida interessante.
Paulo Coelho

Audentes fortuna iuvat.
Virgili

M'he cansat d'atravessar els teus pàrams blancs. M'he cansat de caminar entre arbres pelats. Sol, en nits sense lluna, sota la mirada d'algun mussol o d'alguna altra bèstia de la nit, he mirat les estrelles milers de cops. Cercava l'estrella polar i sempre hi havia algun núvol tapant-la i impedint-me mirar més enllà. Només m'han donat llum estels fugissers i he plorat. M'he passejat amb el cap cot en l'estança d'una cabanya de fusta en un prat erm. M'he glaçat els llavis amb el vent fred, sota la mirada d'animals blancs de neu, quan he passejat per eixe prat vell. El vent m'ha portat molt lluny dins meu. M'han colpit per dins les inclemències del temps. M'he amagat rere una roca davant la tempesta i no m'ha servit de res.

Enyore el sabor de la mar al maig o al juny, l'olor de la primavera camí de Sumet, el soroll del rierol a l'Arquet, enyore el sol. Enyore les estrelles de la nit, enyore els cels clars amb Venus brillant. Enyore els prats verds davant la immensitat de la mar, vore les illes des de dalt d'una muntanya, tancar els ulls i somiar. Enyore el sol que ho fa tot clar.

Quan tu isques els rius baixaran forts i la vida ho tornarà a colorejar tot, les flors seran la catifa i els ocells la banda sonora. Se sentirà la remor del riu que és el soroll de la immensitat. Serà una terra verge de cultius i hi haurà vaques i cavalls pasturant. Els voltors volaran molt alt i els mussols somriuran des del seu cau.



Enyore vore't alçar el cap entre la neu, anunciant-me el desgel, anunciant-me el cel. Un raig de sol que et desperte, un raig de sol que ens enlluerne. A voltes, juraria que et veig, edelweiss...

Seria

Et vaig sorprendre quan el teu nou amant et donava un estoig magnífic. No era, però, un estoig, era un llibre; ni era tampoc el teu amant ans era jo mateix que et regalava una capsa de tubs d'aquarel·la amb els colors de l'iris.

J.V. Foix, Gertrudis

Condicional simple, tercera persona singular. Seria un dia com el de hui, que la pluja mulla els carrers i els núvols emboliquen els cims de Pipa, la Penya Migdia, els Sants de la Pedra i el Castell. Un dia de fred humit que cala en els ossos i no se'n va de cap manera. Per més que t'abrigues. Per més que els troncs tallats l'ahir ara crepiten a la ximeneia. Aleshores arribaria, potser, la xica del barret verd i es treuria aquells guants de llana que li van que ni pintats. Tiraríem lletres antigues al foc purificador que les consumiria amb avidesa, i deixaríem les cadires i ens seuríem a la catifa aquella de motius geomètrics plena de rombs i tringles de tonalitats grises. Ens fixaríem en les miquetes de fusta que s'haurien quedat sobre la catifa (evidentment, l'anomenaríem alfombra). Et demanaria perquè no et traus el gorro verd, que fa calor i tens uns cabells molt bonics que valen la pena vore. Ens adonaríem, de sobte, que no ens coneixem. Aleshores seria un dia com el de hui però a mil cinc cents metres d'altitud. I duríem raquetes als peus i tindríem el nas roig del fred i ulleres de sol. Tu continuaries amb el gorro verd i jo duria una jaqueta de North Face no molt barata i molt bonica. Alguns arbres estarien pelats per l'hivern però els pins serien majestuosos de color verd fosc. Ens saludaríem, i amb torpesa pels guants -ara no són de llana, ara són sintètics-, ens trauríem les ulleres per recordar que d'alguna cosa ens hem de conéixer. Sí. El sol no faria brillar la neu perquè és capvespre i s'amaga per les parets de les valls i ens adonaríem ara. Ja no caldrien ulleres de sol i ens sabríem propers a una nit que amenaça i perduts en nosaltres mateixos. Ens miraríem als ulls i ens trobaríem en un joc d'espills.

De sobte, sense saber-ho, estaríem a la Font del Toll i hi hauria un sol enorme i mil flors arreu. I seria maig i duríem mànega curta, botes de muntanya i potser una bóta. Et demanaria aleshores de continuar pujant, que el camí a Penya Migdia és no massa llarg (eufemisme d'un poc dur) i que baixaríem per Fondeguilla i seria un dia preciós. I duríem kamelbac i ens tornaríem a sonar de molt. Et demanaria que corregueres quan la malesa envaeix el sender, perquè les abelles s'esvaloten. A mi m'han picat una volta així i no voldria que prengueres mal. [...] Maleït despertar, que em torna a la realitat. Però jo vull creure, jo vull confiar, que potser un dia serà veritat. Jo vull creure, vull confiar que hi haurà un dia tal com he somiat. Suposem per un moment que les guerres d'ahir són només contes de por per aprendre a llegir. Que en els ulls de la humanitat ja no hi cap més dolor. Que la innocència és general. Que ningú és més fort. A vegades crec que és veritat. Tan de bo fos real. Maleït despertar que em torna a la realitat. (Estava sonant eixa cançó just en eixe moment)


Basseta de la Font del Toll a inicis de la primavera